BONNIE JEANNE DUNBAR
ASTRONAUTA NORD-AMERICANA
USA - Sunnyside/Washington (3 de març de 1949)
https://joandalmaujuscafresa57.blogspot.com/
Graduada a Sunnyside High School, Sunnyside, Washington,
el 1967; va rebre el títol de llicenciada i màster en ciències en enginyeria
ceràmica per la Universitat de Washington el 1971 i el 1975, respectivament; i
un doctorat en Enginyeria Mecànica/Biomèdica per la Universitat de Houston,
1983. Enginyera Professional Certificat a Texas.
Membre de l'American Institute of Aeronautics and
Astronàutics (AIAA), American Ceramic Society (ACS), National Institute of
Ceramic Engineers (NICE), Tau Beta Pi, Materials Research Society (MRS),
International Academy of Astronautics (IAF), Society of Women Engineers (SWE),
Association of Space Explorers (ASE).
Després de graduar-se el 1971, la Dra. Dunbar va
treballar per a Boeing Computer Services durant dos anys com a analista de
sistemes. De 1973 a 1975, va realitzar investigacions per a la seva tesi de
màster en el camp dels mecanismes i cinètica de la difusió iònica en
beta-alúmina de sodi. El 1975, va dur a terme investigacions als Harwell
Laboratories d'Oxford, Anglaterra. El seu treball allà va implicar el
comportament humectant de líquids sobre substrats sòlids. Després del seu
treball a Anglaterra, va acceptar una posició d'enginyera d'investigació sènior
a la Divisió Espacial Internacional de Rockwell a Downey, Califòrnia. Les seves
responsabilitats incloïen el desenvolupament d'equips i processos per a la
fabricació del sistema de protecció tèrmica del transbordador espacial a Palmdale,
Califòrnia. També va representar Rockwell International com a membre del comitè
d'avaluació del Dr. Kraft Ehricke sobre conceptes futurs d'industrialització
espacial. La Dra. Dunbar va completar el seu doctorat a la Universitat de
Houston a Houston, Texas. La seva tesi multidisciplinària (ciència dels
materials i fisiologia) va implicar avaluar els efectes del vol espacial
simulat sobre la força òssia i la duresa a la fractura. La Dra. Dunbar ha estat
professora adjunt en Enginyeria Mecànica a la Universitat de Houston.
La Dra. Dunbar és un pilot privat amb més de 200 hores en avions terrestres monomotor, ha registrat més de 1000 hores de temps de vol en avions T-38 com a copilot i té més de 100 hores com a copilot en un Cessna Citation Jet.
Va acceptar una posició com a oficial de càrrega útil/controladora de vol al Centre Espacial Lyndon B. Johnson el 1978. Va servir com a oficial d'orientació i navegació/controladora de vol per a la missió de reentrada Skylab el 1979 i posteriorment va ser designada oficial de projecte/càrrega útil. oficial per a la integració de diverses càrregues útils del transbordador espacial.
Es va convertir en astronauta de la NASA
l'agost de 1981. Les seves tasques tècniques han inclòs la verificació del
programari de vol Shuttle al Shuttle Avionics Integration Laboratory (SAIL),
servint com a membre de la Junta de Control de l'Equip de la Tripulació de Vol,
la participació com a membre de l'Astronaut Office Science Support Group i
suport al desenvolupament operatiu del sistema de manipulació remota (RMS). Ha
estat cap de la Branca de Desenvolupament de Missió. L'any 1993, la Dra. Dunbar
va exercir com a Administradora Adjunta a l'Oficina de Ciències de la Vida i
Microgravetat, Seu de la NASA, Washington, DC. El febrer de 1994, va viure a
Star City, Rússia, durant 13 mesos de formació com a membre de la tripulació de
suport per a un vol de 3 mesos a l'estació espacial russa, Mir. El març de
1995, el Centre d'entrenament de cosmonautes rus Gagarin la va certificar com a
qualificada per volar en vols de llarga durada a l'estació espacial Mir. Des
d'octubre de 1995 fins a novembre de 1996, va ser assignada a la Direcció
d'Operacions de Missions JSC de la NASA com a directora adjunta, on va ser
responsable de presidir les revisions de preparació per a l'entrenament de
l'Estació Espacial Internacional i de facilitar les operacions i estratègies
d'entrenament russes/americanes. Des de juny de 1998 fins a juliol de 2003, va
exercir com a directora adjunta del Johnson Space Center (JSC) de la NASA amb
un enfocament en la investigació universitària. Des d'octubre de 2003 fins a
gener de 2005, va ser subdirectora associada de Ciències i Aplicacions
Biològiques. De gener a setembre de 2005 va exercir com a directora associada,
Integració Tecnològica i Gestió de Riscs. El Dr. Dunbar es va retirar de la
NASA el setembre de 2005 per exercir de president i conseller delegat del
Seattle Museum of Flight, Seattle, Washington.
Veterana de cinc vols espacials, la Dra. Dunbar ha registrat més de 1.208 hores (50 dies) a l'espai. Va servir com a especialista de missió a STS 61-A el 1985, STS-32 el 1990 i STS-71 el 1995, i va ser la comandant de càrrega útil a STS-50 el 1992 i STS-89 el 1998.
STS 61-A
Challenger (del 30 d'octubre al 6 de novembre de 1985), va ser la missió
espacial D-1 d'Alemanya Occidental. Va ser el primer a transportar vuit
tripulants, i també va ser el primer en què es controlaven les activitats de
càrrega útil a Alemanya. Es van completar més de 75 experiments científics en
les àrees de ciències fisiològiques, ciències dels materials, biologia i
navegació. Durant el vol, la Dra. Dunbar va ser responsable d'operar Spacelab i
els seus subsistemes i de realitzar diversos experiments. La seva formació en
missió va incloure sis mesos d'entrenament experimental a Alemanya, França,
Suïssa i els Països Baixos. STS 61-A es va llançar des del Kennedy Space
Center, Florida, i va tornar a terra a la base de la força aèria Edwards, Califòrnia.
La durada de la missió va ser de 7 dies, 44 minuts i 51 segons.
STS-32
Columbia (9-20 de gener de 1990), llançat des del Centre Espacial Kennedy,
Florida, i va tornar a un aterratge nocturn a la base aèria Edwards a
Califòrnia. Durant el vol, la tripulació va desplegar amb èxit el satèl·lit
Syncom IV-F5 i va recuperar la instal·lació d'exposició de llarga durada (LDEF)
de 21.400 lliures mitjançant l'RMS. També van operar una varietat d'experiments
de plataforma intermèdia, inclòs l'experiment de perturbació de la
microgravetat (MDE) mitjançant l'aparell d'experimentació de fluids (FEA), el
creixement de cristalls de proteïnes (PCG), l'ecocardiògraf de vol americà
(AFE), el localitzador de latitud/longitud (L3), l'experiment de llamps a
mesoescala. (MLE), Characterization of Neurospora Circadian Rhythms (CNCR) i la
càmera IMAX. La Dra. Dunbar va ser l'operador principal per a la recuperació
RMS de LDEF i va ser investigador principal de l'experiment MDE/FEA. A més, es
van realitzar nombrosos objectius de proves mèdiques, inclosa la pressió
negativa del cos inferior (LBNP) durant el vol, l'exercici aeròbic en vol i el
rendiment muscular per avaluar l'adaptació humana a missions de llarga durada.
La durada de la missió va ser de 10 dies, 21 hores, 01 minut i 38 segons.
STS-50
Columbia (del 25 de juny al 9 de juliol de 1992). La Dra. Dunbar va ser el
comandant de càrrega útil de la STS-50, la missió Microgravity Lab-1 dels
Estats Units que es dedicava a la física de fluids de microgravetat, la ciència
dels materials i les ciències de la vida. Més de 30 experiments patrocinats per
més de 100 investigadors nord-americans es van allotjar al "Spacelab"
a la badia de càrrega útil del Shuttle. Una tripulació de càrrega útil de
quatre persones va operar durant 13 dies durant 13 dies realitzant experiments
en disciplines científiques com el creixement de cristalls de proteïnes,
creixement de cristalls de detectors electrònics i infrarojos, física de tensió
superficial, creixement de cristalls de zeolita i fisiologia humana. La durada
de la missió va ser de 13 dies, 19 hores, 30 minuts i 4 segons.
STS-71
Atlantis (del 27 de juny al 7 de juliol de 1995), va ser la primera missió del
transbordador espacial a atracar a l'estació espacial russa Mir i va implicar
un intercanvi de tripulacions. L'Atlantis va ser modificat per portar un
sistema d'acoblament compatible amb l'estació espacial russa Mir. La Dra.
Dunbar va servir com a MS-3 en aquest vol que també portava un mòdul Spacelab a
la badia de càrrega útil en el qual la tripulació va realitzar avaluacions
mèdiques a la tripulació Mir que tornava. Aquestes avaluacions van incloure
determinar els efectes de la ingravidesa sobre el sistema cardiovascular/vascular,
el sistema ossi/muscular, el sistema immunitari i el sistema cardio/pulmonar.
La durada de la missió va ser de 9 dies, 19 hores, 23 minuts i 8 segons,
viatjant 4,1 milions de milles en 153 òrbites de la terra.
STS-89
Endeavour (22-31 de gener de 1998), va ser la vuitena missió d'acoblament del
Shuttle-Mir durant la qual la tripulació va transferir més de 9.000 lliures
d'equip científic, maquinari logístic i aigua del transbordador espacial
Endeavour a Mir. El Dr. Dunbar era el comandant de càrrega útil, responsable de
totes les activitats de càrrega útil, inclosa la realització de 23 experiments
tecnològics i científics. En el cinquè i últim intercanvi d'un astronauta
nord-americà, STS-89 va lliurar Andy Thomas a Mir i va tornar amb David Wolf.
La durada de la missió va ser de 8 dies, 19 hores i 47 segons.
